Jeffrey Eugenides, La trama nupcial
«Hay algunos libros que llegaron a través del ruido de la vida para agarrarte por el cuello y hablar solo de las cosas más verdaderas»
Emma Cline, Las chicas
Sueño con que me capture una secta: me harían dormir en la cama gigante de las chicas, comeríamos patatas podridas y nos pondríamos vestidos mohosos
Marta Orriols, Aprendre a parlar amb les plantes
«Les sales de part plenes, el trànsit i l’hivern, les males notícies, les bones, les que no signifiquen res, el metro sota terra i un avió dalt del cel […] Les persianes que s’alcen, els fogons a la cuina, el raig d’aigua freda sota la dutxa i algú que canta aliè, el mar, el bosc. Els caixers automàtics expel·lint bitllets, els ratolins nerviosos dins les gàbies, els núvols empesos pel vent i les formes que els voldrem donar […] I les plantes. Les plantes fent créixer i estenent les arrels sota terra en un món paral·lel»
Maggie O'Farrell, La primera mano que sostuvo la mía
«—Y ¿sabes otra cosa? Escribió sobre ti»
Caitlin Moran, Cómo ser mujer
«No sé si podemos seguir hablando de “olas” dentro del movimiento feminista. Según mis cálculos la próxima sería la quinta; y sospecho que es más o menos en la quinta ola cuando uno deja de referirse a olas individuales para decir sencillamente que la marea sube»
Matt Haig, Raons per seguir vivint
«Hi ha qui diu que llegeix per fugir o bé per trobar-se a un mateix. No hi veig la diferència. Ens trobem a nosaltres mateixos a través de la fugida. La qüestió no és on som, sinó on volem anar. Com va dir Sylvia Plath en la seva famosa pregunta: “Hi ha alguna manera de sortir de la ment?”. Si hi ha una via de sortida, una sortida que no sigui la mort mateixa, ha de ser a través de les paraules»
Luna Miguel, El funeral de Lolita
«Escribir es complicado cuando sólo quieres decir lo que tienes que esconder»
Cristina Peri Rossi, Playstation
«Me gusta amarlos a la distancia —contesto— para no decepcionarme»
Amélie Nothomb, El viatge d'hivern
«No es tracta de donar un sentit a la meva vida: no n’hi falta pas. Confesso l’aclaparament que em produeix la quantitat innombrable de gent que, si els hem de creure, pateixen perquè la seva existència té poc sentit. Em recorden les dones elegants que, davant un armari fabulós, s’exclamen perquè no tenen res per posar-se. El sol fet de viure ja és un sentit. Viure en aquest planeta n’és un altre. Viure entre els altres n’és un de suplementari»
Lorrie Moore, Al pie de la escalera
«Ninguna de las historias que le contaron fue jamás equiparable a la realidad»