Rebecca Solnit, Records de la meva inexistència

«“La mort d’una dona bonica és, sense cap mena de dubte, el tema més poètic del món”, va dir Edgar Allan Poe, que no es devia haver plantejat la qüestió des del punt de vista de les dones que prefereixen viure. Jo procurava no ser el tema de la poesia dels altres (…) Lluitar per trobar una poesia que celebri la supervivència i no la destrucció»

#RebeccaSolnit #Recordsdelamevainexistència @angle_editorial #JosepAlemany (trad.) #RecollectionsofMyNonExistence #Recuerdosdemiinexistencia #feminismo #leoautoras

👣 Rebecca Solnit es desmaiava i desapareixia del món. També vivia de lloguer a nom d’una altra persona, que era qui legalment habitava casa seva, i per escapolir-se de situacions angunioses i evitar les violències que comporta tenir un cos de dona es va fer experta en l’art de desaparèixer, de fer-se fonedissa, d’ocupar cada vegada menys espai.

Un dia una amiga a qui algú va provar de matar li regala una taula de treball que es converteix en un trampolí per fer sentir la seva veu i narrar històries que fins llavors s’havien silenciat. Així comença el seu camí de la inexistència a l’existència i, després, fins a trobar la pròpia veu.

I la seva veu és lúcida, generosa, amable i forta. Explica que les pitjors coses que passen a les dones perquè són dones et poden passar a tu perquè ets dona, i encara que a tu no et toquin, sí que toquen el teu sentiment de llibertat, igualtat i confiança. Enquadra les violències masclistes en un marc crític i d’una ferma esperança, ben necessària aquests dies.

En aquest llibre, dur i amè alhora, Solnit se’ns revela com un exemple de dona imparable, invencible, poderosa, que es construeix la vida picant pedra, treballant i persistint. El seu estil de vida és un regal per a nosaltres: el seu alliberament és contagiós. 👣