Sigrid Nunez, L'amic
«Li passa alguna cosa dolenta, al gos?»
#SigridNunez #Lamic @navonaeditorial trad: #FerranRàfolsGesa #TheFriend #Elamigo #novela
🐕 El millor amic i conseller literari de la narradora d’aquesta novel·la s’ha suïcidat i ella viu un dol profund que la situa, com als morts, en el temps de les coses irreals. Reflexiona sobre la literatura i el fet d’escriure, però té present la premissa de Natalia Ginzburg: “No pots esperar que escriure et consoli del dolor que sents”.
De cop aquest dolor es fa corpori: la narradora s’ha de fer càrrec de l’Apollo, el gran danès, també adolorit per la pèrdua, del seu amic.
Diu Sigrid Nunez que, de ben petits, veiem els animals com a iguals; que els humans som diferents, únics i superiors a la resta d’espècies, això ens ho han d’ensenyar. Diria que a mi m’ha passat al revés: de nena, els animals, particularment els gossos, em feien una por atroç. No va ser fins fa uns anys que, després d’endinsar-me en la lluita contra l’androcentrisme, em vaig adonar que també cal comabtre l’antropocentrisme.
I, tot i que no crec que mai pugui dormir al mateix llit que un gran danès, puc preguntar-me amb la narradora de ‘L’amic’ què en sabem, del patiment animal, i puc copsar la intensa implicació emocional que s’estableix entre els gossos i les persones, entre l’Apollo i la narradora, dues solituds que se saluden, s’acompanyen i es protegeixen.
La mort és misteri, és silenci, per això els animals són bons companys en el dol. Tant de bo poguessim parlar amb els animals, pensen alguns, però segurament això ho espatllaria tot. 🐕