Yiyun Li, A la natura les coses creixen
«em va preguntar sense embuts: “Tu entens el patiment i escrius molt bé sobre el patiment: ¿com és que ens vas parir?”. Una pregunta per a la qual no he trobat mai una bona resposta» «Si el Vincent estigués viu, si em fes la pregunta ara, li contestaria d’una altra manera […] Aprenem a patir millor. Guanyem capacitat de discernir sobre el nostre patiment: hi ha coses per les quals val la pena patir, i després hi ha la resta, que només són pedres que podem ignorar o apartar d’una puntada de peu. També ens tornem menys rígids»
#YiyunLi #Alanaturalescosessimplementcreixen @laltraeditorial #ThingsinNatureMerelyGrow Marc Rubió (trad.) #Enlanaturalezalascosascrecen
🌱 Vaig triar aquest llibre pel títol, i perquè algú va dir que valia la pena llegir-lo conjuntament amb ‘Relíquia’, de Pol Guasch. A l’hora de pagar, la llibretera de @llibreria.finestres em va dir que aquest va ser el millor llibre que va llegir el 2025 i que Pol Guasch s’hi havia inspirat per escriure ‘Relíquia’.
Si Guasch escriu arran del suïcidi del seu pare, Yiyun Li escriu arran del suïcidi dels seus dos fills. I ara caldria un silenci, un silenci profund com un abisme. El suïcidi no es pot suavitzar o endolcir. A més, el llenguatge és limitat, tot i que de vegades les paraules projecten ombres capaces d’arribar a l’inefable.
Li ara viu instal·lada en un abisme i centra la seva vida en l’acceptació radical: l’abisme és el seu hàbitat i no cal malgastar energia lluitant contra aquest hàbitat, l’accepta, cada dia, la resta de la seva vida, i hi viu marcant el pas a la seva manera, agafada a les coses que mantenen el seu cos en moviment i la ment centrada en el present immediat.
Li ens mostra el que és estimar els fills però sobretot comprendre’ls i respectar-los. I amb ella no podem defugir la pregunta fonamental de la filosofia: la vida val la pena de viure’s o no? I, mentre no hi puguem respondre, podem viure. Podem descobrir maneres de fer la vida vivible. Podem, sempre, agafar-nos als llibres. Viure en els dies, agafades a les paraules i el pensament, és l’únic que podem fer. 🌱