Alejandro Palomas, Això no es diu

«Parlo avui, al cap de quaranta-cinc anys de travessia per un desert on no ha estat fàcil viure, perquè per fi sento que no li tinc por (…) el nen ha sobreviscut a l’horror»

#AlejandroPalomas #Aixònoesdiu #columnaedicions #Estonosedice

🤐 Vaig llegir ‘El tiempo que nos une’ fa anys. Em va deixar un record salat, una illa de dones que, malgrat tot, sobreviuen enmig del mar.

Alejandro Palomas també ha sobreviscut, i aquest és un llibre valent, tot i que ell diu que això no és valentia sinó que simplement parla perquè el món sàpiga que existeix una majoria silenciosa de persones amb infàncies mutilades per homes que van violar i destruir.

Però penso que per ser un home lliure, i l’autor d’aquest llibre ho és, per parlar sense embuts, cal ser valent. I Palomas demostra que no cal justificar al mil·límetre les confessions íntimes i doloroses, que la vergonya no és de qui ha estat abusat, la vergonya ha de ser dels abusadors i de la societat que ho permet.

Palomas s’agafa a la literatura com a una taula de salvació, sobreviu inventant realitats noves, escriu perquè la llum no s’apagui i així aconsegueix que el terror s’acabi, que el nen sobrevisqui i que li reaparegui la veu. Cal dir les coses que no es diuen.

El llibre també és una bellíssima carta d’amor a la mare, escrita per algú que, com moltes de nosaltres, estima la mare per damunt de tot. I estimar la mare no és cap altra cosa que estimar la vida. 🤐