Annie Ernaux, La dona gelada
«Deu anys després, soc jo qui em trobo en una cuina relluent i silenciosa, les maduixes i la farina, he entrat en l’escena i em podreixo»
#AnnieErnaux #Ladonagelada @angle_editorial @valeriagaillard (trad.) #Lafemmegelée #lamujerhelada #Nobeldeliteratura #enerofrancés
🍓Quantes dones podrien haver guanyat premis Nobel si no s’haguessin vist obligades a consagrar-se en cos i ànima a sostenir la vida, la llar i la família? Encara més, quantes dones podrien haver perseguit, i potser satisfet, somnis, grans i petits, si no haguessin estat confinades a fer totes les feines necessàries per mantenir i tenir a punt la mà d’obra per al sistema, a fer totes les tasques invisibilitzades, desvaloritzades i no pagades necessàries per crear, sostenir i cuidar la vida?
Ernaux ho explica amb el seu estil tan personal com natural, tan senzill com punyent: educada de manera poc habitual, sense respectar les diferències entre homes i dones ni experimentar la desigualtat (el pare cuinava i netejava, la mare duia la comptabilitat), i guiada pel desig i la passió per la vida, es jura que la condició femenina més estesa no serà mai la seva.
Però no triga a descobrir, amb decepció, que esquivar les normes socials imposades als sexes no és fàcil. Primer és el descobriment de l’altre, sempre en termes de perdició per a elles i victòria per a ells. Anar cedint fins que s’acaba la semblança i comença la diferència. Fins que és només ella qui deixa de llegir i s’aixeca per aturar la flama de l’olla, triturar la verdura, experimentar quant de temps cal per al pollastre. Quin home hauria abandonat classes i llibretes per netejar i donar el biberó?
Es converteix en una mare irreprotxable, assumeix la càrrega absoluta del nadó i el paper de guardiana de la llar. Se sent humiliada i es dilueix aclaparada per foteses en l’univers mort de les dones, cursis i aspetitzades, amb marits i fills.
Afortunadament moltes podem llegir aquest llibre amb alleujament (la societat ha evolucionat, és clar), però alhora no ens deixa de colpir el sentiment d’injustícia i ens aclapara la feina que encara queda per fer, com si, com un sísif, no poguéssim parar de netejar una casa que sempre està bruta.🍓