Hanya Yanagihara, Tan poca vida
«No era l’amistat un miracle en si mateixa, trobar algú que fes que aquest solitari món no ho sembles tant?»
#HanyaYanagihara #Tanpocavida @amsterdam_llibres #AlexandreGombau (trad.) #ALittleLife #llegeixoautores #novela
🏙 El cap de setmana passat em van preguntar quins plans tenia i vaig dir només que intentar acabar un llibre, aquest, la lectura d’abril, i per a mi també de maig, d’#elclubdelatribu de @Carmengdelacueva. “És dolent?”, es van interessar. No, no és dolent, però no s’acaba mai. És un llibre dur. I ha estat estrany llegir-lo en un moment en què em sento feliç i en què no em costa trobar sentit, fins i tot en el dolor. També he estat afortunada de llegir-ne una part a Nova York i de passejar, amb les cames fortes i sanes, pels mateixos carrers que els personatges.
Els personatges són quatre homes, homes que es fan amics, que estimen i que pateixen. I hi ha alguna cosa en el pacte de versemblança que m’ha costat acceptar: són creïbles aquests personatges? M’ho he anat preguntant mentre llegia, i ara, amb el llibre ja tancat, penso que tant és si són creïbles, perquè els he conegut i ja formen part de mi. I sovint els protagonistes de les històries, versemblants o no, esdevenen més reals que la vida mateixa.
Diuen que el llibre tracta sobre la subjectivitat masculina. No ho sé, no sé quants homes se sentirien identificats amb aquests personatges, però tant de bo a molts els ressoni l’amor i l’empatia que desprenen. I tant de bo cada cop el cercle sobre els que exerceixen violència s’estrenyi més i més.
Hi ha ferides que no es poden guarir. I si estirem el fil d’#elclubdelatribu podem comparar el dolor del Jude amb el de ‘La vegetariana’ i, potser, començar a imaginar un món en què les persones ferides i les persones que no volen o no poden acceptar les regles del joc dominant també tinguin espai.
No ho sé. Com va dir @Carmengdelacueva, un llibre que fa pensar tantes coses, aquestes i moltes més, no pot ser dolent. 🏙