James Baldwin, L'habitació d'en Giovanni

«ningú no pot inventar els amarradors, ni els amants ni els amics, com tampoc no pot inventar els seus pares. La vida ens els dona i ens els treu, i la gran dificultat és dir que sí a la vida»

#JamesBaldwin #LhabitaciódenGiovanni @trotalibros #GiovannisRoom @dolorsudina (trad.) #ElcuartodeGiovanni #novela

🧱 Aquest llibre no és el primer que llegeixo el 2025 sinó l’últim del 2024, però no sé si hi ha portes exactes que es puguin tancar entre un any i el següent (dotze mesos, cinquanta-dues setmanes, tres-cents seixanta-cinc dies, cinc-cents vint-i-cinc mil sis-cents minuts), com tampoc no hi ha portes que puguin tancar l’habitació d’en Giovanni i reduir-la a un nombre concret de metres quadrats en una localització determinada.

L’habitació del Giovanni no es pot descriure, són totes les habitacions on hem estat mai, i totes les habitacions on ens trobem a partir d’ara ens la recordaran: no és un lloc, sinó una condició irrevocable. Quina mena de vida poden tenir dos homes en una habitació petita i fastigosa? El David ha de destruir aquesta habitació per donar una vida millor al Giovanni, una vida que només pot ser la del mateix David.

Però el David va decidir no deixar espai a l’univers per a una cosa que l’espantava i l’avergonyia, i el Giovanni i la seva expressió tan lluminosa no el deixaran tornar a dormir mai més.

Als anys cinquanta del segle passat James Baldwin va escriure aquesta novel·la sobre la dignitat humana, la vergonya, la virilitat, la por, l’amor i el xoc entre la pròpia identitat i la societat. Potser no hi ha portes exactes entre un segle i el següent, però sí que hi ha evolució. Que aquest any que comença siguem capaços de seguir la llum que emana de l’habitació d’en Giovanni i de destruir totes les parets que calguin (potser ni tan sols calen grans excavadores i n’hi ha prou amb un petit cop de martell) per ser lliures i dir que sí a la vida. 🧱