Monika Maron, Animal trist

«Era la part dinosaure de mi la que estimava d’aquella manera, una cosa prehistòrica, atàvicament violenta, que menystenia tota norma civilitzadora; i que res que necessités el llenguatge no podia tenir raó contra el meu amor»

#MonikaMaron #Animaltrist #elclubeditor #Animaltriste #novela #llegeixoautores

🦖 ‘Post coitum omne animal triste est’: és en aquesta tristesa de després de la set de l’amor en què la novel·la s’avenca per refer la vida que va articular l’espai entre els ossos i els esquelets.

Amb ‘Animal trist’ acompanyem la narradora en el seu camí per la memòria per reviure el temps passat amb el darrer amant, per culpa de qui es va retirar del món. Ara viu reclosa pensant en ell.

La realitat es modela a través de la memòria i l’oblit, i ella ha après a no recordar el que vol oblidar. Ara farà un últim esforç per desvelar el que ha volgut ignorar del seu amor a vida o mort, del seu motiu de viure, de l’únic que no es podia deixar perdre.

Aquesta narradora, encapsulada en la bogeria de la passió que un cop va sentir, em recorda l’Ernaux de ‘Pura passió’. Em pregunto si totes aquestes dones aïllades i consumint-se en les seves respectives passions no haurien pogut fer-se amigues. Potser aquesta hauria estat la salvació. 🦖